Quasi res!
Enguany, el lloc de sortida serà al carrer d’Hondures en la cruïlla amb el de Josep Estivill,
a l’alçada de l'edifici de La
Nau Ivanoff , una antiga fàbrica de pintures que es va
condicionar fa pocs anys per fer-hi activitats culturals de tota mena, des de
teatre fins a jazz. Qui vulgui estar "a la última" ja ho sap.
Més enllà, passarem per davant d'una modesta pista
poliesportiva que és la seu del Club Esportiu Sagrerenc, una entitat del
barri que va ser fundada el 1915, en plena primera Guerra Europea, fa gairebé
cent anys.
Una curiositat: els jugadors del Sagrerenc vesteixen de blaugrana com el Barça, tot i que sense fer propaganda d’un país que no reconeix els Drets Humans. Ja ho he dit!. Una altra curiositat, en aquest cas més aviat una pena: el seu himne, compost per Rudy Ventura, fa una reclamació. Demana un camp de futbol perquè han anat sempre amunt i avall (ara mateix juguen fora dela Sagrera , en el camp del
barri de Sant Martí). De tal manera que el final de l’himne del club diu això:
Una curiositat: els jugadors del Sagrerenc vesteixen de blaugrana com el Barça, tot i que sense fer propaganda d’un país que no reconeix els Drets Humans. Ja ho he dit!. Una altra curiositat, en aquest cas més aviat una pena: el seu himne, compost per Rudy Ventura, fa una reclamació. Demana un camp de futbol perquè han anat sempre amunt i avall (ara mateix juguen fora de
"...defensarem amb molta força el nostre club
Club Esportiu Sagrerenc
i lluitarem per aconseguir ser campions
Necessitem un camp de futbol
Necessitem un camp de futbol
Fa molta falta un camp de futbol
i demanem un camp de futbol
pel Club Esportiu Sagrerenc
Visca, visca, visca
Visca, visca, visca!"
Visca, visca, visca
Visca, visca, visca!"
Un dels primers equips del C.E.Sagrerenc al primer terç del segle passat.
Arribarem a tocar el carrer de la Sagrera però girarem per Palència. A l’esquerra tindrem
Una observació: el carrer de Felip II, que honora a
qui fou Rei de Castella, de Catalunya-Aragó i de Portugal, anomenat "El
Prudent", l'haurem agafat contra-direcció. No passa res. També ho fem el
dia de la marató de Barcelona. Tant aquell dia com avui, tenim permís.
La
plaça recorda el nom d’un patriota, Josep Moragues i Mas, que va tenir un paper cabdal en la
resistència de la ciutat de Barcelona durant el setge de l’onze de setembre de
1714. És un episodi trist: acabada la
guerra va ser empresonat, torturat i mort a la forca. Com a escarni, el seu cap
va ser posat en una gàbia de ferro i exposat al Portal de Mar (actual Plaça
Palau). Ja he dit que és un episodi trist...i macabre: tot i les súpliques de
la seva vídua, el cap no va ser retirat fins després de dotze anys.
Al bell mig de la plaça hi ha dos elements
abstractes que no tenen res a veure amb aquest fet històric. Si més no, a un
servidor, que no és expert en art no figuratiu -i en l’altre tampoc, tot s’ha
de dir- no li ho sembla: una mena de piràmide i una placa alta, que per no tenir no
tenen ni nom. “Sense Títol” li va posar el seu escultor, el nord-americà Ellsworth
Kelly. Recorro a un
expert, que diu textualment: “Les obres de Kelly
de la plaça del general Moragues són un símbol fàl·lic en acer inoxidable, i un
díedre d'acer, simbòlic de genitals femenins”. Una llàstima. Que jutgi el
(possible) lector quan hi passi corrent.
“Sense Títol” de Elsworth Kelly. Any 1987
Tirarem amunt, amb suau pujada, pel carrer de la Sagrera ,
amb la plaça de l’infortunat heroi de Catalunya a l’esquerra i les obres per a
l’Ave a la dreta, i a l’alçada de Garcilaso (el nom
d'un dels més insignes escriptors castellans del "Siglo de Oro",
Garcilaso de la Vega, considerat per molts com el primer poeta humanista en
llenguatge popular). haurem fet el Km 1 (i 6 de la segona
volta).
Km 1 al
2
Enllaçarem tot seguit amb el carrer de Berenguer de Palou (un bisbe de
Barcelona del segle XIII) també amunt, més que pujant planejant. A la dreta hi
tindrem del carrer del Pont del Treball, el pont per on passaven els
treballadors per anar i venir de les fàbriques del Poble Nou -d'aquí el seu
nom- al qual se li ha afegit el mot "Digne" fa un parell d'anys.
Durant gairebé un segle ha estat "Puente del Trabajo" primer, i
"Pont del Treball" després; ara, “Pont del Treball Digne”. Em
pregunto si calia l’afegitó.
Avançarem per Berenguer de Palou, un carrer no gaire ample que té un espectacular casalot a la nostra dreta, abandonat des de fa molt temps i ocupat (okupat volia dir per a que s’entengui) per diverses famílies. El veurem en passar: és un edifici senyorial molt bonic, que els veïns demanen protegir i convertir-lo en casal. Però com que està en un lloc complicat per les obres de l’Ave, la cosa sembla que va per llarg.
Casalot del carrer Berenguer de Palou
Poc abans d’acabar el carrer girarem a
l’esquerra en trobar la plaça del Doctor
Cararach (el patriarca d’una nissaga de metges del barri) després de
passar per davant de l'antiga Escola
Superior de Música, ara un edifici abandonat perquè els futurs concertistes
estudien a l'Auditori. Vorejarem la placeta i fent quatre metres del carrer Gran de La Sagrera , a tocar de
l’entrada del Parc de La Pegaso , anirem a buscar
el carrer del polític Rovira i
Virgili a l’esquerra.
Continuant pel carrer de Rovira i Virgili ens farà costat el Parc de La Pegaso, que ocupa l’espai del que era l'antiga fàbrica
de cotxes, camions i autobusos del mateix nom (abans Hispano Suiza), i l'Escola
de La Pegaso, probablement el col•legi públic més gran de Barcelona,
llargament reivindicat pels veïns durant quatre anys, fins que van
aconseguir-lo el 1978. Enllaçarem amb el de Dublín i haurem fet el Km 2 (i 7 de la
segona volta). Compte amb aquest petit tram abans de l’enllaç:
és una pujadeta, que tot i que no matarà a ningú, hi és, per notar-la
especialment en la segona volta.
Km 2 al 3
Deixarem el carrer de Dublín per agafar el de Torroella de Montgrí a la nostra esquerra, passat el Club Natació Sant Andreu, una entitat esportiva de barri –organitzadors de
Per Torroella de Montgrí, ara d'agraïda baixada (vull dir que s'agraeix), enllaçarem amb el carrer de Portugal, fins arribar al carrer Gran de
Baixarem amb suau baixada uns tres-cents metres
pel carrer de la
Sagrera , el carrer major del barri, fins trobar-nos el
de Martí i Molins -un carrer
que duu el nom d'un obrer que va propulsar la cultura popular catalana- que
l’agafarem en girar a l'esquerra.
En aquest moment haurem penetrat al cor del que
fou l'antic barri de La Sagrera. Carrers curts i agradables, amb algunes cases
baixes o de pocs pisos i la magnífica plaça porxada de Massadas molt a prop
-que no veurem perquè no hi passem, però val la pena tornar i admirar-la més
tard- que mantenen un entranyable esperit de poble. Que sigui per molts anys!
No tinc res contra el progrés i la transformació que està experimentant la
Sagrera, tot el contrari, però què sigui per molts anys.
La Sagrera és un barri on el món del motor hi
ha estat molt present. S’ha de dir que continua essent així en certa forma. Per
posar un exemple, per Martí i Molins
passarem a tocar del Centre d'estudis Monlau, on es dediquen a formar mecànics
de competició des de fa anys, dirigits per l'ex campió del món de 125cc Emilio
Alzamora. També, per corroborar el pedigree motorista del barri, cal dir que a
pocs metres, a la plaça de Massadas, cada primer diumenge de mes es reuneixen
grups d'aficionats a temes del motor, col•leccionistes de cotxes en miniatura i
Scalextrics.
Col•leccionistes a la Plaça de Massadas de la
Sagrera
En el carrer de Martí i Molins on estem pujant (amb suau pujada) hi trobarem el km 3 (i 8 de la segona volta) poc abans del Centre Civíc La Barraca.
Km 3 al
4
A punt de girar per Martí i Molins per agafar el carrer de Vallès i Ribot (nom que honora un
influent polític republicà del segle XIX molt sensible a la reivindicació catalanista,
que fins i tot va ser un dels redactors d’un projecte de Constitució per a
l’Estat Català), passarem el Centre
Cívic La Barraca
a la nostra esquerra, on, entre altres entitats, perquè a la Sagrera n'hi ha un munt,
es reuneixen els organitzadors de la cursa que estem corrent, l'Associació per l'Esport i el Lleure i
la Comissió de Festes del
barri. Ocupa el lloc d’un antic cinema, l’Imperial,
un d’aquells locals on feien dues pel·lícules, “la dolenta” la primera de la
sessió i “la bona” després del “descans”, amb la qual cosa et passaves 4 hores
ben bones. L’Imperial era conegut al barri com “La Barraca ”, raó per la qual
els veïns van reivindicar que es mantingués en el record, posant-lo, amb una
bona pensada, al centre cívic construït l’any 1982.
Al final de Vallès i Ribot trobarem la plaça de l’Assemblea de Catalunya, que duu aquest nom per commemorar el
moviment nacionalista que es va constituir, encara en plena dictadura, l’any
1971. La plaça té història: molts anys enrere, quan la zona era de conreu, havia estat un camp de blat. Més tard va ser
un camp de futbol on hi jugava el Fortpienc
(amb el nom de Fuertepio,
castellanitzat per força) i després el Segrer
i el Sagrerenc (que ja hem dit que ha
jugat en molts llocs). A finals dels setanta s’hi volia edificar cases de pisos;
també es va voler construir un nou camp de futbol per llogar-lo a un club de
fora del barri. El solar era conegut com la
plaça de les rates perquè s’havia convertit en un abocador d’escombraries.
Finalment, amb les protestes veïnals i l’arribada de la democràcia, el terreny,
es va poder convertir en el que és ara, una magnífica plaça. Hi ha un
establiment familiar on hi venen vins des de 1946, el Celler Pons, que amb botes i marbre en el seu interior, manté un
aspecte rústic entranyable.
Abandonarem
la plaça i enllaçarem amb el carrer d’Antonio
Ricardos (un Capità General de Catalunya del segle XIIIV). El tram que
farem d’aquest carrer és molt curt, com també el de
Pacífic que l’agafarem a l’esquerra.
En dues gambades arribarem al de Jambrina,
un carrer que honora a Rigobert Jambrina, un important industrial del barri que va
impulsar l’esport a les primeries del segle passat: va ser president de
l'entitat Avenç de l'Esport i membre fundador de la Unió Esportiva Sant
Andreu. També va construir habitatges per a obrers: un d’ells en el carrer Pacífic cantonada amb Jambrina, per on passarem.
I per Jambrina avall arribarem tot seguit de
nou a la plaça de l’Assemblea de
Catalunya i agafarem el carrer de les Antilles
per girar a l’esquerra en trobar el
de les Filipines, que ningú
sap si el nom és per fer un honor a unes noies, unes monges, o per recordar
l'arxipèlag de l'oceà Pacífic.
I per les Filipines veurem la part del darrera d’un singular edifici d’habitatges populars realitzat per l’arquitecte Oriol Bohigas el 1965 anomenat
Unes noies passen per damunt de les vies del tren que passava per
Km 4 al 5
Aquest punt on estarem ara, al carrer de Garcilaso, té una bona càrrega
històrica: s’hi ha fet una plaça, la Hispano Suïssa, que duu el nom de la que
va ser una fàbrica de cotxes de luxe que hi va haver entre els anys 1907 y 1946
al barri, a pocs metres d'aquí. L'empresa, fundada el 1904 en un local del
carrer Floridablanca pel català Damià Mateu -conegut com en Mateu dels ferros-
i un enginyer suïs, de nom Marc Birkigt, va adquirir un gran prestigi per la
qualitat dels seus vehicles. Un dels seus clients, el rei Alfonso XIII, n'era
el principal valedor.
La Hispano Suiza, Fabrica de
Automoción, S.A., tal com es deia llavors, no únicament feia cotxes per a les
classes benestants. També en construïa per a la competició, i també va
construir motors d'aviació per a les potències que lluitaven en la primera
Guerra Mundial. L'any 1946, pressionats els propietaris per la dictadura, van
vendre l'empresa a l'INI, que va començar a fabricar vehicles Pegaso amb les
patents de l'Hispano-Suiza.
Un dels primers Hispano Suiza,
pilotat pel rei Alfonso XIII
El carrer de Garcilaso és ample i
modernament urbanitzat. (Compte perquè convida a córrer de pressa, i 10
quilòmetres són 10 quilòmetres). Poc s'assembla a la que fou l'antiga carretera
de la Sagrera a Horta, que era exactament el que ara és aquest carrer.
El deixarem en arribar al final i
trobar-nos amb el carrer de la Sagrera (antiga carretera de Ribes), a la nostra
dreta, que l'agafarem per baixar-lo. Posats a explicar orígens, el topònim de
"La Sagrera", que dóna també nom al barri per on correm, prové de quan
les esglésies disposaven de "terrenys sagrats" que les encerclaven.
Trenta passes de radi al voltant de les capelles era l'espai convingut, on els
pagesos guardaven els seus bens i collites, protegits dels abusos i agressions
dels nobles durant l'Edat Mitjana.
Com totes les rodalies del que era
la ciutat de Barcelona, la Sagrera era un lloc de pagès on es conreaven
aliments, especialment cereals, verdures, i fruites, fins que amb
l'industrialització van començar a instalar-se un munt de fàbriques a finals
del segle XIX i començament del XX, convertint-lo en un nucli obrer. La
indústria d'automoció hi va estar molt present durant bona part del segle
passat. Es deia, en broma, que pel barri es respirava benzina.
També, però, els ferrocarrils hi
tenen molta relació. No en debades els trens creuen el barri -anys enrere a peu
de carrer- configurant-lo en certa manera. Precisament, tot just haurem
començat a baixar pel carrer de la Sagrera copsarem la seva omnipresència amb
les obres que s’estan fent per a la futura estació de l’Ave per als trens de
gran velocitat a l'esquerra del nostre pas. I abans de girar pel passatge Bofarull amunt (amunt és un dir perquè
és pla), veurem un vestigi ferroviari al passar per davant de l'antiga estació
de mercaderies. Un rètol ho confirma: "Mercaderias a pequeña
velocidad" a la façana d'un vetust edifici, que ara és, ironies de la
vida, l'oficina des d'on es dirigeix la construcció de l'estació de l'Ave.
Deixarem momentàniament el carrer
de la Sagrera en arribar al passatge Bofarull, el nom del qual honora a una
família d’historiadors del segles XVIII i XIX, i anirem a trobar el carrer Ciutat d’Elx i tot seguit el de Costa Rica.
Pel que ara és el carrer de Costa
Rica baixava el Rec Comtal, un antic canal de regadiu que subministrava aigua
del Besòs. Fou construït a l’Edat Mitjana, tot i que alguns historiadors situen
els seus orígens a l’era romana. Sovint, al fer obres en el subsòl de
Barcelona, apareixen trams d’aquest famós rec, un dels quals, precisament,
descobert fa pocs anys al demolir la fàbrica Inoxcrom que hi havia al
carrer de Costa Rica. No és estrany perquè la fàbrica ocupava l’espai de
l’antiga Harinera La Esperanza, una indústria que necessitava molta
aigua per al seu funcionament.
El Rec Comptal abans de ser soterrat. Primeries segle XX
En un no res, perquè el de Costa
Rica és un carrer molt curt, arribarem al de Sant Antoni Maria Claret per
fer-ne també un petit tros de cent metres.
Arribant-t’hi passarem per davant de l’Escola El Sagrer a la nostra
dreta, poc abans del gir a l’esquerra per agafar-lo. Aquest carrer honora a un
sant nascut a Sallent, el Pare Claret, que va ser bisbe de Cuba entre els anys 1851 i 1857 i, segons diuen allà,
després que se li aparegué la Verge va profetitzar que un jove barbut baixaria de
les muntanyes amb armes a la mà per fer reformes, però amb el temps governaria
amb una fèrria dictadura i el país patiria nombroses calamitats.
En fer-ne cent metres com dèiem,
deixarem el carrer i anirem a buscar el d’Hondures i arribarem al Km 5 de la
primera volta i la meta dels 10 després de la segona. Una meta que travessarem
contents i feliços després d'haver acabat una cursa tan antiga per un barri amb
tanta transformació. I més que n'hi haurà, fins que s’acabin les obres de
l’Estació de l’Ave...que se sap quan van començar però no quan han de
finalitzar.
----------o---------
